Cartes que mai t'enviaré, però que penso.

No és que avui no tingui res a fer. Ni que tingui insomni. De fet, tinc poc temps per fer moltes coses que hauria. Però avui marco l’excepció.

Fa temps tenia un molt bon amic, el millor, encara que s’ofenia si mencionava que tenia un altre amic (d’infantesa) al qual li donava el mateix títol per la seva lleieltat. Ho feia de forma inconscient, potser per no menyprear en cap moment l’amic que tants anys m’ha acompanyat amb ventures i desventures generals.

Sigui com sigui, volia fer pal·lesa la bona relació que mantenia amb ambdós.
Tanmateix, amb el meu millor amic, amic i alguna cosa més –important per a mi-, erem carn i ungla. Tots dos teníem els nostres caràcters, tossuts sovint, tal i com marcaven els nostres horòscops!! Però com a bons signes terrestres, apassionats, però amb els peus ben a terra.

La veritat és que mai va saber encaixar que jo portés amb relatiu misteri la nostra relació vers a la resta. Haig de dir que no m’avergonyia pas d’ell. Al contrari, em sentia orgullosa. El motiu pel qual ell tenia aquesta percepció? Forma part del meu caràcter. Els meus pares coneixien el que hi havia, per tant era absurd. No ho amagava, ni tenia aquest afany. Simplement no m’agrada que la gent fiqui el nas en les coses que realment m’importen. I dic això en ven molt alta perquè el que per mi era important (els meus pares), ja ho sabien encara que algunes vegades es feien els longuis. M’havien vist besar-lo al jardí de casa. Per la resta de persones.... ai.... què dir de la gent..... és maligna per naturalesa i no consentia, ni consenteixo avui dia, que fiqui el nas en les meves coses, meves i de ningú més. Coses que em són preuades, úniques, que em poden ferir i fer molt de mal. És a dir, el que duc al cor.

I durant molt de temps, anys, t’hi vaig dur, amic meu. I encara que ens haguem barallat, reconciliat, barallat, ....i així sempre de nou, sempre t’hi duré. Potser, clar està, de forma diferent. Perquè ja no albergo aquells bons sentiments afectius (amoroso) d’abans. Et recordo de forma molt especial i et porto amb carinyo i certa enyorança.

Possiblement aquestes paraules mai t’arribin. Qui sap! Però malgrat tinguis la teva vida –i espero de tot cor que et sigui aventatjosa (alguna cosa conec)- en la que no vull interferir, penso que ens va quedar una conversa pendent: la de la comprensió.

I això és que, indistintament qui tingués la raó la darrera vegada (i sé qui la segueix tenint), s’haurien d’haver fet esforços per acostar al màxim les postures i, amb tota certesa, fer imperar el què és realment important: la persona.

Tenim edats diferents i de vegades no reaccionem amb maduresa. Et recordo que ambdós estavem en edats difícils, on es consolida el caràcter de la persona.

Només em queda dir... que lamento que s’acabés la nostra trajectòria com amics i deixo de banda la resta perquè ja és aigua passada i perquè la vida ens porta per altres “derroteros” més actuals. Però encara em continuo enrecordant (i ja saps la memòria que tinc!) del teu aniversari. I encara em segueix dolent no poder-te’l felicitar...

T’enyoro, amic meu. Simplement.