Avui també tinc males notícies. M'han donat els resultats d'uns anàlisis genètics que em vaig fer. Anem a veure les reaccions en cadena que provoquen:
a. Biotina (Vit. H) tinc menys de la meitat. Això porta a, entre altres coses que desconec encara com si existeix relació amb la textura del cabell, la diabetes.
b. Cortisol. Segregat a borbotones, provoca que tingui també el TNF (tumor necrosis factor) al nivell de l'Univers (metáfora de situació per dir que está molt més a munt de "per sobre els núvols").
D'aquí 1 mes tinc hora als metges. Buscarem solucions.
I ja posats a males notícies, també he descobert l'origen real del "por nocturn", però això.... en otro chapter.
jueves, 30 de julio de 2009
Tras unos días...
Durant aquests dies no he escrit. Que sí que pienso.... jijijiji.... claro que pienso en ti, pero d'una forma diferent, molt més agradable. Potser estic assolint que cadascú és com és. Però bé, que consti que em molesta fer aquesta reflexió ara i no abans, que m'hagués anat millor per arribar a una entesa satisfactòria per ambdues parts.
Sóc així, la cosa ha anat d'aquesta manera: El hombre propone y Dios dispone.... però sóc atea.
Abans pensava en tu des d'un altre prisma, a menor altura. Poc a poc vaig pujant per l'escala de la vida, salvant obstacles, amb nous plantejaments i incògnites que espero anar ressolent. Si escric amb alguna errada en català, disculpa!! Em serveix també com a pràctica. La meva llengua d'escriptura i lectura és el castellà (ho sento ERC).
Tinc notícies i moltes!!! Per on començo? per on començo??? Se m'ha acudit un projecte professional i disposo de la persona que necessito per donar-li la cara. Aquesta persona posa els ullets, la boca, el nas i el cabell. La resta, el cos, el poso jo. Potser serà un projecte ambiciós, com diuen alguns, però el cas és tenir idees!! ^^
Tant de bo tingués més temps per aprofundir en els projectes que tinc en ment, però tot no es pot fer a l'hora, així que em centro en el més oportunista ;) M'encanta!!
Sóc així, la cosa ha anat d'aquesta manera: El hombre propone y Dios dispone.... però sóc atea.
Abans pensava en tu des d'un altre prisma, a menor altura. Poc a poc vaig pujant per l'escala de la vida, salvant obstacles, amb nous plantejaments i incògnites que espero anar ressolent. Si escric amb alguna errada en català, disculpa!! Em serveix també com a pràctica. La meva llengua d'escriptura i lectura és el castellà (ho sento ERC).
Tinc notícies i moltes!!! Per on començo? per on començo??? Se m'ha acudit un projecte professional i disposo de la persona que necessito per donar-li la cara. Aquesta persona posa els ullets, la boca, el nas i el cabell. La resta, el cos, el poso jo. Potser serà un projecte ambiciós, com diuen alguns, però el cas és tenir idees!! ^^
Tant de bo tingués més temps per aprofundir en els projectes que tinc en ment, però tot no es pot fer a l'hora, així que em centro en el més oportunista ;) M'encanta!!
martes, 14 de julio de 2009
Gran Risto!
Amar es un deporte de riesgo que admite todo tipo de disciplinas, a cada cual más jodida y peligrosa.
Se puede querer a cobro revertido, que es el amor de los especuladores. Para éstos, lo más improtante es el retorno a la emoción, por cada ilusión comprometida esperan un rédito directamente proporcional al sentimiento inicial que compense tanto esfuerzo. Nada que objetar, salvo que siempre irán por detrás de lo que realmente les podría llegar a pasar. Eso, y que el déficit es y será siempre para el que se les intente acercar.
Se puede querer con el corazón entornado, típico de amores convalescientes. Éstos también se dan poco a poco, pero no porque pretendan obtener nada a cambio, sino porque saben que es fundamental haberse lamido las heridas antes de volver a exponerse a toda piel. Si rehabilitación y paciencia hacen bien su trabajo, en este caso todo acaba siendo cuestión de mucho tiempo.
Por ahí cerca andan los amores divos, los más propios que existen, esos que se quieren mucho a sí mismos a través de los demás. Narcisos vueltos cardo que se deben únicamente a su público, alguien al que dar forma a su imagen y semejanza.
Y a partir de ahí, decenas de despropósitos que, cogiditos de la mano, inundan los paseos dominicales de toda ciudad.
Amores taxidermistas, que matan, ahogan y disecan todo aquello por lo que un día se enamoraron de ti. Amores carceleros, que pretenden que, además, jamás vuelvas a ver la luz del sol. Amores placebo, que intentan hacerte creer que sin ellos estarías mucho peor de lo que viniste. Amores republicanos, que si no estás con ellos, estás contra ellos. Amores demócratas, que sólo parecen triunfar donde los demás la cagan. Amores perros, incapaces de superarse a sí mismos. Amores taja, que sirven mientras ayuden a olvidar. Amores puente, que sólo te preparan para la siguiente relación. Amores escaparate, que varían según tendencia y temporada. Amores alfombra, que ocultan aún más mierda de la que se ve. Amores cómoda, orgasmos finjidos a partir del tercer cajón. Amores de primera, siempre con segundas. Amores en oferta, sólo hasta fin de mes.
Quererse mal y pronto. Quererse tanto por tan poco. Quererse mucho sin ser feliz. Qué coño, quererse al fin y al cabo.
Se puede querer a cobro revertido, que es el amor de los especuladores. Para éstos, lo más improtante es el retorno a la emoción, por cada ilusión comprometida esperan un rédito directamente proporcional al sentimiento inicial que compense tanto esfuerzo. Nada que objetar, salvo que siempre irán por detrás de lo que realmente les podría llegar a pasar. Eso, y que el déficit es y será siempre para el que se les intente acercar.
Se puede querer con el corazón entornado, típico de amores convalescientes. Éstos también se dan poco a poco, pero no porque pretendan obtener nada a cambio, sino porque saben que es fundamental haberse lamido las heridas antes de volver a exponerse a toda piel. Si rehabilitación y paciencia hacen bien su trabajo, en este caso todo acaba siendo cuestión de mucho tiempo.
Por ahí cerca andan los amores divos, los más propios que existen, esos que se quieren mucho a sí mismos a través de los demás. Narcisos vueltos cardo que se deben únicamente a su público, alguien al que dar forma a su imagen y semejanza.
Y a partir de ahí, decenas de despropósitos que, cogiditos de la mano, inundan los paseos dominicales de toda ciudad.
Amores taxidermistas, que matan, ahogan y disecan todo aquello por lo que un día se enamoraron de ti. Amores carceleros, que pretenden que, además, jamás vuelvas a ver la luz del sol. Amores placebo, que intentan hacerte creer que sin ellos estarías mucho peor de lo que viniste. Amores republicanos, que si no estás con ellos, estás contra ellos. Amores demócratas, que sólo parecen triunfar donde los demás la cagan. Amores perros, incapaces de superarse a sí mismos. Amores taja, que sirven mientras ayuden a olvidar. Amores puente, que sólo te preparan para la siguiente relación. Amores escaparate, que varían según tendencia y temporada. Amores alfombra, que ocultan aún más mierda de la que se ve. Amores cómoda, orgasmos finjidos a partir del tercer cajón. Amores de primera, siempre con segundas. Amores en oferta, sólo hasta fin de mes.
Quererse mal y pronto. Quererse tanto por tan poco. Quererse mucho sin ser feliz. Qué coño, quererse al fin y al cabo.
La síndrome.
De vegades fem coses que no sempre es mereix l'altra persona. El motiu...? Qui sap. Però si més no és maco saber que hi ha persones que fan coses alternatives per un. No sé... puja l'ego. Però algunes vegades és percebut d'una manera equívoca. No és absurd. Pur romanticisme. I a qui no li agrada alguna nota?
Posem que parlo del DM.
Hola,
Em dol no haver-te saludat quan et vaig veure a cert centre comercial. En fi, què hi farem! El segon cop no resultava pertinent, tu ja saps el motiu... jeje ;)
Em dol no haver-te saludat quan et vaig veure a cert centre comercial. En fi, què hi farem! El segon cop no resultava pertinent, tu ja saps el motiu... jeje ;)
Cartes que mai t'enviaré, però que penso.
No és que avui no tingui res a fer. Ni que tingui insomni. De fet, tinc poc temps per fer moltes coses que hauria. Però avui marco l’excepció.
Fa temps tenia un molt bon amic, el millor, encara que s’ofenia si mencionava que tenia un altre amic (d’infantesa) al qual li donava el mateix títol per la seva lleieltat. Ho feia de forma inconscient, potser per no menyprear en cap moment l’amic que tants anys m’ha acompanyat amb ventures i desventures generals.
Sigui com sigui, volia fer pal·lesa la bona relació que mantenia amb ambdós.
Tanmateix, amb el meu millor amic, amic i alguna cosa més –important per a mi-, erem carn i ungla. Tots dos teníem els nostres caràcters, tossuts sovint, tal i com marcaven els nostres horòscops!! Però com a bons signes terrestres, apassionats, però amb els peus ben a terra.
La veritat és que mai va saber encaixar que jo portés amb relatiu misteri la nostra relació vers a la resta. Haig de dir que no m’avergonyia pas d’ell. Al contrari, em sentia orgullosa. El motiu pel qual ell tenia aquesta percepció? Forma part del meu caràcter. Els meus pares coneixien el que hi havia, per tant era absurd. No ho amagava, ni tenia aquest afany. Simplement no m’agrada que la gent fiqui el nas en les coses que realment m’importen. I dic això en ven molt alta perquè el que per mi era important (els meus pares), ja ho sabien encara que algunes vegades es feien els longuis. M’havien vist besar-lo al jardí de casa. Per la resta de persones.... ai.... què dir de la gent..... és maligna per naturalesa i no consentia, ni consenteixo avui dia, que fiqui el nas en les meves coses, meves i de ningú més. Coses que em són preuades, úniques, que em poden ferir i fer molt de mal. És a dir, el que duc al cor.
I durant molt de temps, anys, t’hi vaig dur, amic meu. I encara que ens haguem barallat, reconciliat, barallat, ....i així sempre de nou, sempre t’hi duré. Potser, clar està, de forma diferent. Perquè ja no albergo aquells bons sentiments afectius (amoroso) d’abans. Et recordo de forma molt especial i et porto amb carinyo i certa enyorança.
Possiblement aquestes paraules mai t’arribin. Qui sap! Però malgrat tinguis la teva vida –i espero de tot cor que et sigui aventatjosa (alguna cosa conec)- en la que no vull interferir, penso que ens va quedar una conversa pendent: la de la comprensió.
I això és que, indistintament qui tingués la raó la darrera vegada (i sé qui la segueix tenint), s’haurien d’haver fet esforços per acostar al màxim les postures i, amb tota certesa, fer imperar el què és realment important: la persona.
Tenim edats diferents i de vegades no reaccionem amb maduresa. Et recordo que ambdós estavem en edats difícils, on es consolida el caràcter de la persona.
Només em queda dir... que lamento que s’acabés la nostra trajectòria com amics i deixo de banda la resta perquè ja és aigua passada i perquè la vida ens porta per altres “derroteros” més actuals. Però encara em continuo enrecordant (i ja saps la memòria que tinc!) del teu aniversari. I encara em segueix dolent no poder-te’l felicitar...
T’enyoro, amic meu. Simplement.
Fa temps tenia un molt bon amic, el millor, encara que s’ofenia si mencionava que tenia un altre amic (d’infantesa) al qual li donava el mateix títol per la seva lleieltat. Ho feia de forma inconscient, potser per no menyprear en cap moment l’amic que tants anys m’ha acompanyat amb ventures i desventures generals.
Sigui com sigui, volia fer pal·lesa la bona relació que mantenia amb ambdós.
Tanmateix, amb el meu millor amic, amic i alguna cosa més –important per a mi-, erem carn i ungla. Tots dos teníem els nostres caràcters, tossuts sovint, tal i com marcaven els nostres horòscops!! Però com a bons signes terrestres, apassionats, però amb els peus ben a terra.
La veritat és que mai va saber encaixar que jo portés amb relatiu misteri la nostra relació vers a la resta. Haig de dir que no m’avergonyia pas d’ell. Al contrari, em sentia orgullosa. El motiu pel qual ell tenia aquesta percepció? Forma part del meu caràcter. Els meus pares coneixien el que hi havia, per tant era absurd. No ho amagava, ni tenia aquest afany. Simplement no m’agrada que la gent fiqui el nas en les coses que realment m’importen. I dic això en ven molt alta perquè el que per mi era important (els meus pares), ja ho sabien encara que algunes vegades es feien els longuis. M’havien vist besar-lo al jardí de casa. Per la resta de persones.... ai.... què dir de la gent..... és maligna per naturalesa i no consentia, ni consenteixo avui dia, que fiqui el nas en les meves coses, meves i de ningú més. Coses que em són preuades, úniques, que em poden ferir i fer molt de mal. És a dir, el que duc al cor.
I durant molt de temps, anys, t’hi vaig dur, amic meu. I encara que ens haguem barallat, reconciliat, barallat, ....i així sempre de nou, sempre t’hi duré. Potser, clar està, de forma diferent. Perquè ja no albergo aquells bons sentiments afectius (amoroso) d’abans. Et recordo de forma molt especial i et porto amb carinyo i certa enyorança.
Possiblement aquestes paraules mai t’arribin. Qui sap! Però malgrat tinguis la teva vida –i espero de tot cor que et sigui aventatjosa (alguna cosa conec)- en la que no vull interferir, penso que ens va quedar una conversa pendent: la de la comprensió.
I això és que, indistintament qui tingués la raó la darrera vegada (i sé qui la segueix tenint), s’haurien d’haver fet esforços per acostar al màxim les postures i, amb tota certesa, fer imperar el què és realment important: la persona.
Tenim edats diferents i de vegades no reaccionem amb maduresa. Et recordo que ambdós estavem en edats difícils, on es consolida el caràcter de la persona.
Només em queda dir... que lamento que s’acabés la nostra trajectòria com amics i deixo de banda la resta perquè ja és aigua passada i perquè la vida ens porta per altres “derroteros” més actuals. Però encara em continuo enrecordant (i ja saps la memòria que tinc!) del teu aniversari. I encara em segueix dolent no poder-te’l felicitar...
T’enyoro, amic meu. Simplement.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)